A trenc d'alba somreia, dormida, la lluna,
a les estrelles cercava amb diversió, fortuna,
versos sords, entre l'herba, sonets coixos,
mirant amb pena el cel, ulls ben moixos.
Meua vida, ara que ja no hi sou a la vera,
que ha mort l'amor i la mentida primera,
he decidit fer niu on no creixen les roses,
esperant amb afany una nova primavera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada